Rousseau ens explicava en el seu llibre “Emili” que la filosofia de l’educació és un saber que té per objecte una reflexió radical sobre les lleis, situacions i fenòmens del MÓN, de l’HOME, de la SOCIETAT i de la CULTURA, en relació amb el procés de la FORMACIÓ HUMANA.
Si agafem l’esport, i tota la seva història, des dels antics jocs olímpics desenvolupats pels grecs fins al dia d’avui, podem trobar una CULTURA SOCIAL desenvolupada per tot el MÓN, d’una forma o altra, i que pels valors que pot transmetre (esforç, sacrifici, disciplina, treball en equip, agilitat física i mental...) es fa imprescindible en la FORMACIÓ HUMANA. I dintre d’aquesta formació, és normal, que els més joves prenguin com a model, o admirin esportistes d’èlit com Bolt, Messi, Indurain o Marc Coma. Fins aquí tot bé.
El problema sorgeix quan aquests models exemplars, però persones com tots nosaltres, són elevats a categories de Déus per xiquets i xiquetes, joves en general, surten als mitjans de comunicació com a exemples de la incultura de l’esport. La història en té molts de casos així (O.J. Simpson, Maradona, Mike Tyson, ...), però avui em vull centrar en tres casos recents: Michael Phelps, Àlex Rodríguez i el ciclisme.
Comencem pel gran heroi dels passats Jocs Olímpics. Aquest campió de natació nord-americà que va superar el rècord de medalles en natació del seu compatriota Mark Spitz, va ser sorprès consumint estupefaents. La fotografia va donar la volta al món. Àlex Rodríguez, jugador de beisbol dels Yankees de Nova York, i tres cops MVP del campionat nord-americà d’aquest esport, va sorprendre en una entrevista dient que havia consumit esteroides, substàncies prohibides en el món de l’esport que, entre d’altres conseqüències, provoca malalties cardiovasculars, càncer i agressivitat. Per últim, i malauradament, en els últims anys, hem deixat de seguir i admirar el ciclisme. Aquelles etapes “reina” en què impressionava la força en que es pujava el Dauphiné o el Mont Ventoux, els Llacs de Covadonga o els Alps, jornades tan esperades dintre del “Tour”, la “Vuelta” o el “Giro” han deixat de ser el que era amb els escàndols de la darrera dècada.
En fi, Davant d’aquests exemples dolents per l’esport, ens toca fer una reflexió: Aquestes situacions perjudiquen més als esportistes o a l’esport? Jo opino que la filosofia de Coubertin, principal ideòleg de la reinstauració dels Jocs Olímpics des de 1896, pateix la desil·lusió del que hauran de ser motors d’empenta de la nostra societat: els joves. La cultura de l’Esport és la que hem d’admirar, ja que ha de ser un recolzament a l’educació que, com a responsabilitat moral, ens ha estat atorgada a nosaltres com a pares, però no un obstacle a aquesta filosofia de, com he mencionat abans, valors que pot transmetre (esforç, sacrifici, disciplina, treball en equip, agilitat física i mental, etc.), i per això jo em quedo amb aquestes fotografies de Phelps, Àlex Rodríguez i el ciclisme.
0 comentaris:
Publica un comentari