Atorgar a Catalunya el que de forma democràtica va decidir!

Avui dia, la situació política i la esportiva s’assemblen. Quan no interessa parlar del bon joc del Barça, s’ha de parlar de les actuacions arbitrals. El mateix succeeix amb l’Estatut. Quan s’està parlant massa de les nefastes gestions dels actuals governs, de la manca d’inversió en infraestructures, de la crisi o de les estadístiques sobre les eleccions que ja estan a prop, surt una suposada sentencia de l’Estatut. Ja va passar aquest estiu, i aquesta setmana passada ha tornat el debat a la palestra pública. Un magistrat progressista, per cert, el candidat escollit pel Sr. Zapatero, ha impedit la sentència amb el seu vot.

Això em suggereix diverses reflexions. Cal tant rebombori per part d’uns magistrats de dret, quan l’actual Estatut de Catalunya (EAC’06) va ser aprovat de forma democràtica per la majoria del poble de Catalunya? Si aquest dret planteja la participació política de la societat en una divisió de sufragi actiu (pots votar) - sufragi passiu (et poden votar), i aquest s’enfoca dintre d’un exercici que acaba amb la lliure voluntat del poble expressat en un referèndum, cal estar a l’expectativa del que puguin decidir 12 magistrats? Que és fonamental, la voluntat popular o la político - jurídica?

Davant de la compareixença del Tribunal aquesta setmana criticant la campanya de desprestigi que estan “patint” en relació a l’EAC, crec que el prestigi i el respecte als magistrats es guanyen amb decisions amb coherència i sentit. I a aquells que tenen el pensament retrògrad que “el pueblo no puede votar aquello que no sea constitucional” se’ls ha de recordar que la sobirania, tal i com esta reconeguda a la majoria de les constitucions europees, recau en el poble, i és que una democràcia no es construeix amb lleis i sentències, sinó amb voluntats.

Després d’aquesta situació, queda demostrat que no solament s’ha de renovar el Tribunal Constitucional (TC), un debat que també ha transcorregut durant els últims anys, sinó que cal, de forma urgent, adequar la Constitució, una reforma que a Madrid només es van plantejar quan va néixer la Infanta Leonor i van veure dificultats en la qüestió successòria. La Carta Magna ni és, ni ha de ser intocable, sinó que s’ha d’adequar a les necessitats del poble i no al revés.

L’altra reflexió que vull fer és a nivell polític. I és que hi ha una alta possibilitat que la propera sentència sigui definitiva. En resum, que la cosa pinti pitjor que abans. Davant d’això i en defensa de la voluntat popular i en lluita contra la desafecció política, cal que hi hagi unitat dels partits catalans perquè d’una vegada hi hagi una sentència del Tribunal Constitucional. Si aquesta, tal i com sembla, encara retalla més el nostre Estatut, ja retallat a les Corts Espanyoles, hauríem de fer un front comú per demanar la reforma de la Constitució Espanyola o plantejar-nos de forma ferma l’exercici del dret a decidir l’autodeterminació.

En aquesta carrera però ens han posat entrebancs. Per exemple, el Partit Popular, no solament amb les esmenes i la impugnació als 120 articles en un recurs al TC, sinó de forma pública. Pitjor és el cas del PSC-PSOE, que juguen des de les ombres i la foscor, dient una cosa en públic i actuant d’una altra manera. Cal recordar aquella frase al novembre del 2003 del Sr. Zapatero, pletòric, a la tribuna d’un Palau de Sant Jordi ple de gom a gom, que va prometre als socialistes catalans ple suport a la reforma de l’EAC. Va ser aquell mateix EAC que el Sr. Guerra ja va dir i, per cert complir, el de “pasaremos el cepillo” per fer un EAC light. Ja se sap, que dos vegades bo és igual a bobo!

La qüestió ja no és que aquests impedeixen el desplegament total de l’EAC, sinó que estan a l’espera que el TC faci la feina bruta, i que puguin dir, “nosaltres hem fet el que hem pogut, però ells no han volgut”. I és que el tema del finançament i les vegueries incomoden molt. Cal recordar que si s’hagués aprovat la sentència no hauria sigut possible la Vegueria de les Terres de l’Ebre, ja que segons els magistrats la vegueria no pot suprimir la Província ni les seves funcions a no ser que tinguin el mateix àmbit territorial.

Així que estigueu preparats, que els carrers ens esperen, sentiran la nostra veu, que com va dir Martin Luther King “Els opressors mai atorguen de forma voluntària la llibertat als oprimits!” Hem de crear ponts de diàleg i no camps de mines, i això, els catalans ho tenim clar.