Després de les vacances estiuenques, em trobo amb el mateix ambient de sempre: un govern a Madrid que no sap fer front a tots el flancs que va obrir en el seu moment i un govern de Catalunya que desgoverna. I enmig de tot això, un dels territoris més perjudicats, com sempre, són les Terres de l’Ebre. Podria mencionar molts casos, però vull centrar aquest escrit en 3 temes prou candents. I si agafo com a referència el llibre de Michael Crichton, “El mundo perdido”, adaptada al cine per Steve Spielberg és perquè crec que el seu títol no pot ser més coincident amb les ganes que tenen part dels nostres dirigents que el nostre territori sigui semblant a la descripció de l’època juràssica que fan l’escriptor i el cineasta nord-americans, el d’un món perdut.
Ja era hora que els catalans poguéssim gaudir d’autovies com a la resta de l’Estat espanyol, i que l’A-7 pugui ser una alternativa a la N-340, que enllaça Barcelona amb Andalusia i que, per tant, és una de les carreteres més transitades i saturades d’Espanya. Però, inexplicablement, aquesta autovia només arriba fins a l’Almadrava, on comença el terme del meu poble, l’Ametlla de Mar, és a dir, les portes de les Terres de l’Ebre. I en els pressupostos de l’Estat per aquest proper any 2010, només es contemplen uns simbòlics 100.000 Euros pel tram Hospitalet de l’Infant – El Perelló. Per tant, no faran res, i el que és més agreujant, no busquen alternatives com podria ser la gratuïtat de l’AP-7 de l’Hospitalet de l’Infant fins a Ulldecona.
L’A-68 havia de ser també un projecte prometedor per les nostres terres. Ben és conegut que llocs com Salou, Calafell, l’Ametlla o l’Ampolla són espais atractius pel turisme aragonès o inclús basc. I, per tant, és necessària una interrelació entre l’Aragó i les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre que avui no existeix per la manca d’infraestructures. Això ho sabia la societat civil i per això ho van reivindicar des de diferents institucions (Cambres de Comerç, Indústria i Navegació de Reus, Tarragona, Tortosa, Valls, la majoria dels ajuntaments del Camp i els de l’Ebre i els quatre Consells Comarcals). Finalment, el passat mes de juliol, i després d’una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, el ministre Blanco va optar pel traçat cap a Castelló, marginant-nos una vegada més.
No obstant, la història ens ha forjat com un territori que no perd l’esperança i que sempre busca alternatives que siguin positives per a tothom, i així va néixer la possibilitat de desdoblar la N-420, una altra de les carreteres més llargues de l’Estat (Còrdova–Tarragona) i que per Catalunya, entra per Caseres, creua el riu Ebre a Móra d'Ebre i acaba el seu llarg viatge a Reus, passant per Gandesa i Corbera. Ha de ser la nova aposta per una sortida cap al Mar Mediterrani i una via de sortida que enllaci perfectament les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona però, segons el ministre de Foment, aquesta mesura s’estudiarà en funció de les demandes de trànsit i quan la mobilitat ho aconselli.
En la meva humil opinió, les infraestructures no es fan només per la demanda de trànsit que tenen actualment sinó que també s’han de fer precisament per generar-ne, per fer una aposta per un determinat territori. Però, pel que es veu, les Terres de l’Ebre no interessen, i dubto molt que el traçat valencià de l’A-68 s’hagi escollit per raons de trànsit sinó de la petició directa –una demanda, en definitiva, no de trànsit sinó política- del president Francisco Camps, com moltes de les autovies d’Andalusia i Extremadura que es varen fer i que avui en dia han quedat desèrtiques. Això sí que és una demanda, cosa que no són capaços de fer Montilla ni Nadal. Agraïts hem d’estar de la inclusió de 500.000 Euros al pressupostos de l’any que ve per a la redacció d’un estudi informatiu.
Finalment, toca parlar de la SEAT de les Terres de l’Ebre, que és la LEAR. Què hem de dir? La LEAR és molt més important pel nostre territori que la fàbrica automobilística per Barcelona i el seu entorn. Em costa entendre que per la SEAT, o per la Nissan, el president Montilla hagi mogut cel i mar per retenir-les, i viatjar fins i tot al Japó i, en canvi, no s’hagi mogut ni un dit per la LEAR, i que els 520 treballadors ebrencs només tinguin com a recolzament una pancarta penjada en plena ciutat de Tortosa. És un flagrant cas d’insolidaritat (un més) cap als treballadors que, el proper mes de febrer, es quedaran sense feina, el que pot representar segons els sindicats un 30% d’atur industrial i un 12% en l’atur general.
El resum de tot pot quedar reflectit en el nivell d’inversió en els pressupostos de l’Estat per les nostres Terres: és molt baix, massa baix, i a saber si executaran tota la partida. Com ja sabeu, la descontaminació de Flix, l’estació de l’Aldea o el tercer pont de Tortosa o la C-12, que ens van prometre que seria un l’ Eix de l'Ebre d'Amposta fins a Lleida, queden marginats i ni surten mencionats. Però insisteixo que en el nostre ADN no està la resignació, està la reivindicació constant i diària, ja que som unes terres amb ganes de créixer, de fer més gran aquest país, i en això hem de seguir treballant tots junts: polítics, institucions i societat civil, que és la que realment mou cel i terra. I als treballadors de la LEAR, ànims!
La nova ordenança vol regular l’ús dels colors, materials i altres elements que integrin les parts envoltants de les edificacions, amb la intenció d’ ordenar el paisatge urbà que configuren els nostres edificis. Així, la gamma de tonalitats que composa la paleta cromàtica dissenyada s’ha elaborat considerant els colors històrics de la construcció tradicional del nucli antic, les aportacions més reeixides de l’arquitectura moderna i noves tonalitats suficientment singulars i atractives que, junt amb els preexistents, conformen un conjunt equilibrat i harmònic. 
.jpg)
